Psicopedagogia

La meva vocació no era ensenyar, no tenia interès pròpiament en la docència –com ensenyar- ni fer de professora,  sinó com he comentat en altra ocasió en l'educació, aquell bé que porta a tota societat a avançar, a la igualtat d'oportunitats en un món desigual, a submergir-me en la cultura. Reconec però, que les satisfaccions més grans que he tingut professionalment  me les han proporcionades els nois i les noies amb els que he compartit aula. Han estat sempre grups petits, molt diversos entre ells i segregats del seu grup classe natural com a mesura d'atenció a la diversitat decidida pel centre. He intentat acostar-me sempre amb rigorositat però des de l'afecte, com a mediadora entre alumnat i continguts, potenciant la seva autonomia, facilitant el treball en grups cooperatius i incorporant sempre que em va ser possible les noves tecnologies.

I què m'ha aportat la Psicopedagogia?  Apunto algunes conclusions encara que no renuncio a d'altres per descobrir encara:

¾   La Psicopedagogia m'ha ensenyat el poc que sé i el molt que em queda per aprendre. I si no és la primera vegada que em llegiu, ja sabeu que quan més gaudeixo és sentint que n'aprenc. Al llarg de l'exercici de l'orientació educativa he trobat més preguntes que respostes, més camins per descobrir que rutes assequibles. He pogut experimentar que només gaudint del que aprenem podem contagiar el nostre entusiasme a aquells amb els que treballem: els que estan dalt la tarima i els que es troben darrera del pupitre.

¾      Però amb aprendre cada dia no en tinc prou. Exercir la psicopedagogia exigeix desaprendre. Sí d-e-s-a-p-r-e-n-d-r-e, tal i com vaig descobrir llegint Cornella. Sembla un contrasentit, però si per desaprendre entenem no encorar-se en allò que creiem que sabem, el nou terme cobra el ple sentit de progressar. Si l'apliquem a l'escola aviat arribem a la conclusió que del que es tracta és de revisar el que fem, de no donar per bo allò que es fa només perquè que sempre s'ha fet així! És aventurat assegurar que l'escola haurà d’acabar reconeixent que cada alumne té la seva manera d'aprendre?  i que aprendre a prendre, un dels principis fonamentals de la concepció constructivista,  el que vol dir és que cada noi i cada noia té la seva forma particular d'aprendre i que el que cal és ajudar-los a descobrir-la? Cornella ja assegurava fa gairebé vint anys:

El reto del sistema educativo no és ya informar en el sentido curricular tradicional, sino inocular el virus de la curiosidad: quizás no importe que hoy no sepas tal cosa, pero si es vital que te descubras a ti mismo con un ser curioso.

¾      La Psicopedagogia no només m'ha fet créixer professionalment també m'ha ajudat a créixer personalment. Perquè han estat molts els reptes als què he hagut d'encarar amb tot tipus de tensions, fruit moltes d’elles de la meva pròpia incapacitat, sobretot en els inicis, i més endavant a la por a sofrir les conseqüències a que et pot portar assumir la teva responsabilitat.


¾      Pensar la Psicopedagogia ha millorat la meva capacitat de comunicació, tant a l'hora de parlar al grup classe com a la d’escoltar asseguda al costat dels alumnes que sofreixen pel seu fracàs acadèmic i personal. També per entendre les vicissituds del fracàs propi i aliè de cada pare o mare i de cada professor o professora. Només quan sentim la nostra empatia ens adonem que no calen totes les paraules, que una mirada, un somriure poden ser suficients.

¾      Potser m'han faltat uns quants anys més d'exercici per assolir veritablement aquest cinquè aprenentatge: deixar darrera la porta de l'institut les angoixes i els interrogants i seguir amb la meva vida personal sense que amb els meus pensaments tornés a entrar-hi. Tot i així sento que la psicopedagogia m'ha ajudat a relativitzar moltes coses i a adonar-me de la saviesa d’aquella dita/estrofa de la cançó de Gato Pérez:

“Si tu no tienes felicidad,
de sabio no tienes na”

¾      Naturalment que he seguit la meva vida personal, altrament no es pot viure, però la professional ha influït gran part dels meus pensaments i dels meus sentiments i han condicionat enormement, i condicionen, fins i tot les meves lectures i el temps de lleure. M'he sentit feliç moltes tardes rellegint la teoria per adequar-la al que estava vivint amb els nois i les noies, molts dies sense tenir temps per acabar aquella novel·la que m'havia atrevit a iniciar. Moltes tardes triant no anar a veure aquella pel·lícula que m'interessava tant per preparar les classes de l'endemà, actualitzant coneixements, estudiant situacions que portessin a motivar. I amb una dolça companyia: la música.

L'educació és el pilar fonamental de tota persona i de tota societat. Per bé i per mal. Idea que em recorda l'anomenat informe Delors per a l'educació del Segle XXI (UNESCO): “Educació: hi ha un tresor amagat a dins”. Ningú discuteix els 4 pilars de la educació que va relatar en la seva obra: aprendre a conèixer; aprendre a fer; aprendre a viure; aprendre a ser. Serà interessant tornar a aquesta idea per aprofundir-hi perquè potser encara el primer dels pilars esmentats és el que predomina encara ara a la nostra escola sobre els restants de forma més que aclaparadora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada